dimecres, 17 de desembre de 2014

“Ales per aconseguir l’Estrella”


Comparto el texto de la homilía de la misa de Navidad en el cole, del pasado martes, 16 de diciembre, por si puede servir de meditación navideña. La traducción es de Montse Serra, a la que agradezco su trabajo, así como su ayuda fonética y el hecho de compartir su pasión por la literatura catalana que, a mí, particularmente me hace "sentir en casa", en esta vuelta casi 34 años después a las tierras del Llobregat.


         Aconsella el Papa Francesc que en les homilies s’utilitzin imatges. Per això, obedient a aquest gran comunicador he seguit l’orientació de les muses per deixar-me inspirar per una imatge que ens ajudi a aprofundir en el Misteri del naixement del Mesies, del Salvador.

            Hi ha un poema preciós de mossèn Jacint Verdaguer, titulat “Ales”, que comença així:

            His ad ethera (ell és al cel)

            Jo alçaba la maneta a les estrelles,
quan era xic com un esqueix d’hisop 
atènyer somniava les més belles,
les veía tan a prop!          
           
            Em sembla magnífica la imatge de les ales per acostar-nos al Nen que neix desprotegit, dèbil, pobre, al marge de la història, en la foscor de la nit. De vegades, nosaltres, immersos en allò fosc i gris necessitem ales que ens facin tocar no les estrelles, sinó l’Estrella, que és el Nen Jesús. Necessitem tocar la debilitat de Déu que es fa home, es fa petit, es fa pessebre per a què la seva llum ens il.lumini. Necessitem ales per acostar-nos a Jesús, perquè estem tan amoïnats pel dia a dia, pels interessos, pel pes de l’egoisme i de tantes injustícies, que ens fan falta per volar i entrar en el somni de Déu per a la humanitat.

            Ales que ens permetin educar amb suavitat i convenciment, amb passió i dedicació a l’aula, a casa, al carrer. Tot és educar perquè educar és viure. Ales d’àngels que s’impliquen i s’insereixen en la societat i es converteixen en instruments de pau. Ales com les dels cors dels àngels –com les d’aquesta Escolania-, perquè en el fons tots som àngels que de vegades oblidem el nostre origen i la nostra missió: cantar la glòria de Déu,  cantar com s’estima Déu a cada home i a cada dona, a cada nen i a cada ancià.  I com els seus preferits són aquells que menys compten, els menys sortosos, els més desemparats.

             
            El poeta Bonaventura Carles Aribau somia en transportar-se a la platja serpentina del Llobregat: “En va a mon dolç país en ales jo em transport”. Avui nosaltres, convertits en àngels al voltant de la taula de l’eucaristia, de la fraternitat i de l’àpat compartit, volem amb les ales, més enllà del Llobregat, a la pàtria eterna, a l’alegria que brolla de la fe i que ens fa profundament germans, fills del mateix Pare, que ens estima enterament.
             
         “A mon dolç país en ales jo em transport”... Ales que són capaces de combatre el pes dels patiments, dels cansaments, de les fractures, de les malalties, de les minuciositats. Aquestes ales ja no són d’àngels, són les ales que ens regala el mateix Jesús amb la seva arribada, amb el seu retorn, amb el seu voler estar enmig de tots nosaltres, el seu poble, els seus germans, els seus amics.

          I no oblidem, per anar acabant, que ja els Sants Pares relacionaven el bressol amb la sepultura, la vida amb la mort per assolir la Vida. Per aquest motiu, cito de nou, el saberut Mossèn Cinto:

    ... tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlida
per volà men ab Vos á vostra gloria.

Amén.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada